I jo us declaro marit i muller.
Maleïdes paraules. Diuen que tots els errors tenen una solució. El meu no. Estic condemnada. Sóc una dona de 40 anys, casada, amb una filla de 6 anys, sense feina i el meu marit em pega.
Si no fos per la petita Lila, la meva filla, jo ja m’hauria suïcidat. La meva vida és un infern i tan sols puc estar tranquil·la quan el meu marit se’n va a la feina. Quan ell està a casa visc en un malson, sóc una joguina a les seves mans que utilitza com vol i, quan se’n cansa, la trenca.
Escric aquesta història perquè algun dia se sàpiga que el meu marit és un maltractador, un malparit.
Tot va començar el dia 1 d’abril de 1992. Ell, un jove metge amb un futur prometedor, em va demanar la mà. Jo, una botiguera de barri i sense estudis, em vaig sentir la dona més feliç i afortunada del món. Li vaig dir que sí i, al cap d’un mes, ens vam casar.
Durant els primers anys vaig ser feliç. Quan ens vàrem casar vaig deixar la feina. Jo només volia viure pel meu home, que estigués content quan arribés a casa, que trobés la casa neta i el sopar a taula. Després va arribar la Lila i, al cap de poc, van començar els problemes.
Un vespre va arribar a casa tard, una mica begut, i em va pegar. Va dir que no tornaria a passar, que se li havia escapat i em va demanar perdó. Me’l vaig creure. Però això només va ser el començament. Pocs dies després, el que no havia de tornar a passar es va convertir en una rutina. No només em picava, sinó també m’amenaçava i m’insultava. Deia que era una gandula, que em passava tot el dia a casa sense fer res i que algun dia es veuria obligat a fer alguna bestiesa. Jo patia, no només per mi, sinó també per la Lila.
Ja han passat quasi bé sis anys des d’aquell primer maltractament i les coses continuen igual. Cada dia, quan la Lila descansa, una tempesta d’amenaces, insults i cops cau sobre meu. No ser què fer, no tinc diners, ni feina i pateixo per la meva filla. Sense ell no tinc casa, sense ell no menjo, però amb ell i sense ell no sóc res, res.
Espero que algun dia em pugui venjar del desgraciat del meu marit i començar una nova vida lluny d’ell, però en aquests moments no m’hi veig en forces. Sort que em queda la meva Lila, la meva única il·lusió ...
Maleïdes paraules. Diuen que tots els errors tenen una solució. El meu no. Estic condemnada. Sóc una dona de 40 anys, casada, amb una filla de 6 anys, sense feina i el meu marit em pega.
Si no fos per la petita Lila, la meva filla, jo ja m’hauria suïcidat. La meva vida és un infern i tan sols puc estar tranquil·la quan el meu marit se’n va a la feina. Quan ell està a casa visc en un malson, sóc una joguina a les seves mans que utilitza com vol i, quan se’n cansa, la trenca.
Escric aquesta història perquè algun dia se sàpiga que el meu marit és un maltractador, un malparit.
Tot va començar el dia 1 d’abril de 1992. Ell, un jove metge amb un futur prometedor, em va demanar la mà. Jo, una botiguera de barri i sense estudis, em vaig sentir la dona més feliç i afortunada del món. Li vaig dir que sí i, al cap d’un mes, ens vam casar.
Durant els primers anys vaig ser feliç. Quan ens vàrem casar vaig deixar la feina. Jo només volia viure pel meu home, que estigués content quan arribés a casa, que trobés la casa neta i el sopar a taula. Després va arribar la Lila i, al cap de poc, van començar els problemes.
Un vespre va arribar a casa tard, una mica begut, i em va pegar. Va dir que no tornaria a passar, que se li havia escapat i em va demanar perdó. Me’l vaig creure. Però això només va ser el començament. Pocs dies després, el que no havia de tornar a passar es va convertir en una rutina. No només em picava, sinó també m’amenaçava i m’insultava. Deia que era una gandula, que em passava tot el dia a casa sense fer res i que algun dia es veuria obligat a fer alguna bestiesa. Jo patia, no només per mi, sinó també per la Lila.
Ja han passat quasi bé sis anys des d’aquell primer maltractament i les coses continuen igual. Cada dia, quan la Lila descansa, una tempesta d’amenaces, insults i cops cau sobre meu. No ser què fer, no tinc diners, ni feina i pateixo per la meva filla. Sense ell no tinc casa, sense ell no menjo, però amb ell i sense ell no sóc res, res.
Espero que algun dia em pugui venjar del desgraciat del meu marit i començar una nova vida lluny d’ell, però en aquests moments no m’hi veig en forces. Sort que em queda la meva Lila, la meva única il·lusió ...
Joan Guillaumet, 1rBTX CCSS
1 comentario:
Et felicito, Joan.
Glòria
Publicar un comentario