Activitat II: La cançó

Cançó: Temps
Cantant: At Versaris
Tema: La cançó parla del temps i de com aquest ens afecta i ens empeny.
Reconversió a: Poema

Temps que passa, temps viscut
temps abstracte, temps perdut.
Temps que passa lent i temps que vola.
Pauses periòdiques perforant el temps,
un bes que sol amb la seva tendresa aconsegueix
parar les manetes de temps.
Tothom empra el temps de manera diferent
però: qui no ha trobat a faltar el temps o temps d' aquells temps? Ens abstracte i previsible, no a l'ull humà sinó al més profund del pit.

Recordo quan em digueres:
Ho sento, però ens hem de donar temps.
Ràbia, per donar temps al teu temps.

Segons, minuts i hores, dies i anys,
petons, a gust, plores i odies els anys.

No sé, sols sé que el nostre temps passa...

http://www.youtube.com/watch?v=hDZLv_hD7WY

Eduard Sardans, 1rr BTXC

Activitat II: La cançó

Canción: Bleeding Love

Cantante: Leona Lewis.

Tema: La canción explica el amor que siente una chica por su pareja. Su entorno no apoya dicha relación porque, al parecer, es un amor basado en el dolor.

Reconversión a: Texto narrativo

Te di todo mi amor, no esperaba recibir nada a cambio. Quizá sólo un beso, una caricia o un simple " te quiero". En lugar de eso me mutilaste el corazón. Dejaste que éste fuese sangrando poco a poco sin posibilidad de cicatrizar.

Todos a mi alrededor me dijeron que me alejase de ti, que me apartase de tu lado, pero yo te amaba, estaba enamorada de ti.

A pesar de todo, aún me quedan fuerzas para luchar y lucharé por ti, por tu amor y por nosotros.

Seguiré sangrando, porque esa sangre es sangre teñida de amor.

http://mx.youtube.com/watch?v=4W5dYw1eQuM&feature=related

Ariadna Costa, 1r BTXB

Valoración Actividad I

Hola chic@s,

Bueno, ya tenemos una actividad terminada, habrá que ir a por la segunda...Mi valoración es muy y muy positiva. Estoy contenta con vuestro trabajo y siempre es un lujo poder descubrir, aunque sólo sea un poco, lo que lleváis dentro, todos vosotros tenéis magníficas ideas y sentimientos que ofrecer a la asignatura, a los demás y a vosotros mismos, recordad eso también.

He estado mirando vuestra segunda actividad, intentaré durante estos días ir publicando y añadiendo el vídeo o la letra de la canción, así como vuestros poemas y narraciones.

Nada más por hoy, me despido y os deseo unas magníficas CONVIS, disfrutad muchísimo y nos vemos a la vuelta.

PD1. Entrad aquí, os dejo un regalito, también es una canción que habla un poquito sobre el Carpe Diem ( ya hablaremos de él en clase ) y un mucho de nuestra voluntad para con las cosas...

http://www.youtube.com/watch?v=X-fRRGuTJWQ&feature=related

PD2: ¡¡A lanzarse a todo!! ( tirolina incluida...)

Hasta pronto

Gloria

Actividad I:El secreto de un cuadro

Els sarraïns seguien lluitant per entrar al palau. Ja portaven tres dies i tres nits lluitant sense parar ni un sol moment, però els francesos seguien aguantant forts davant el seu palau. Però els moros encara no havien dit la seva darrera paraula. Sabien que si aguantaven un dia més, tindrien esperances de vèncer, ja que estaven a punt d’arribar noves tropes del sud. Aquestes tropes estaven formades per arquers, cavallers, soldats i cinquanta elefants, amb ganes de veure mort. Era un exèrcit realment temible.

Aquell últim dia abans que arribessin els reforços va ser esgotador. Els francesos, ja assabentats del perill que els venia, van començar a apretar i cada cop veien més clar que la guerra podia arribar a la seva fi. Els moros per la seva part, abatuts i desconsolats, intentaven seguir empunyant dagues als cors francesos, però cada cop era més difícil.

De cop, del sector nord de la batalla, un sarraí va començar a fer estralls a les tropes franceses. Era un simple soldat, però que amb una espasa a cada braç ja havia abatut a molts francs. Ells, en veure-ho, van portar dos batallons a la zona, però no va servir per poder parar aquella bèstia de matar.

Quan va arribar a les portes de palau, després d’haver sembrat mort al seu pas, va etzibar tal cop a la porta del castell que la va travessar, va entrar com si res a palau i es va dirigir sense gaire oposició a on es situava el rei. Va entrar a la seva cambra, a fora ja es sentien els passos feixucs de les enormes bèsties africanes, un altre cop a dins, el jove sarraí ja dins la cambra del rei va aixecar la daga al cor del rei franc i de sobte, el jove sarraí que havia fet tal proesa de vèncer un exèrcits ell sol, va caure fulminat a terra. El rei, encara espantat, el va mirar i va veure que tenia la boca blava i també va veure que del seu coll penjava una petita petaca buida. A la petaca hi havia escrit un text en àrab.

No hi havia dubte que la petita petaca contenia un líquid. El rei va pensar, quina poció tan poderosa pot fer guanyar tan valor, astúcia i força a un simple i miserable ésser humà?

Joan Guillaumet 1rBTXC

Actividad I: El secreto de un cuadro.

Aquella nit fosca i freda ningú va saber què passava en realitat, tothom estava esverat i alhora content perquè al dia següent arribaria el gran pintor Diego Velázquez. Van deixar el palau net com mai, tothom treballava perquè quan arribés pogués començar a pintar en un no res.

Els reis, les infantes amb les seves menines i tota la cort reial van seure en aquella taula, parada amb gran deteniment i cura. Cada cosa al seu lloc, cap cobert desplaçat, cap got girat. Tot era perfecte. Amb un banquet extraordinari, els comensals varen agafar els coberts lluents de plata, lluents com miralls, i començaren l'àpat.

Quan la festa va acabar i tothom ja era al seu llit, els reis reberen una nota anònima a la seva cambra.

La nota deia el següent:

La infanta Margarita ha estat segrestada i no la tornaran a veure mai més a no ser que Diego Velázquez demà, quan arribi, no pinti el famós quadre on sortirà la infanta.

Els reis desesperats i tristos pensaren un moment i decidiren què calia fer. Eren conscients que havien de fer el que calgués per salvar la infanta, però també eren conscients que no podien permetre que aquell quadre no es realitzés, ja que una pintura així seria recordada tota la vida per milers de generacions futures de tot el món.

Quan al dia següent el gran pintor aparegué per la porta principal tothom es quedà meravellat, però l’angoixa dels reis era gran, ja que encara no tenien una bona solució pel segrest de la infanta.
Després de molt pensar, van decidir que en lloc de posar la infanta, hi col·locarien una menina, però vestida, maquillada i arreglada com la vertadera.

Ningú se'n adonà que la infanta Margarita d’Àustria no apareixia en aquell quadre.

Don Diego Velázquez, després de la salutació als reis i a tota la cort reial, es preparà per començar el que seria la seva gran obra.

Tothom es col·locà a lloc a l’estudi del mestre, però mai ningú no va saber que aquella humil menina, anomenada Isabel, vestida i maquillada com una princesa, no era la infanta Margarita.
Ni el mateix mestre se'n adonà que el que pintava no era una infanta sinó una senzilla nena de pocs anys.

Després d'haver acabat aquell quadre i haver rebut una gran recompensa el mestre se'n tornà a casa.
Els segrestadors, després de saber que la princesa no apareixeria al quadre la van deixar en llibertat. Però quan es va fer pública la imatge del quadre i veigueren que en ell hi apareixia la nena, es quedaren bocabadats, no era la mateixa carona que la de la nena a qui havien segrestat. Un enginy els havia enganyat.

El quadre original i totes les rèpliques exactes són, una misteri que ningú, mai ningú sabrà.

Sergi Aráez 1r BTXB

Actividad I: El misterio de un cuadro

La pregunta, el misteri, ens falta una part del quadre per resoldre un dubte que se’ns planteja tan bon punt ens fixem una fracció de temps en el quadre. On i què mira l’home estirat i el noi dret i fins i tot el gos. Una barca? Un veler blanc impressionant? o senzillament una noia de bellesa sobrenatural que es refresca a la gelada aigua del riu.

El vertader misteri no està al quadre, ja que en principi tot és normal, la calma regne en aquest espai, aparentment el silenci sols és trencat pel frec de la fusta de les embarcacions a l’aigua cristal·lina. A l’horitzó, una ciutat amb el seu fum, amb les seves corresponents construccions i de segur un bon grapat de gent atabalada, que també naveguen per un riu tancat cercant una manera de perdre la vida, passant per alt els petits però importants privilegis de deixar, ni que sigui per uns instants, l’àmbit urbanístic i a gaudir del no res, sols seure a la gespa suau i flonja o bé purificar els nervis acumulats en un riu celeste.

És en realitat el misteri la gent gaudeix d’aquest pasissatge? Recordem que sols és un quadre, que reflexa la veritat, o no? Segons el que Seurat ens volgués oferir... Segur que és el que li agradaria que fos, ja que ell possiblement també restava assegut en aquesta suau i flonja gespa, però passant per alt la noia de bellesa sobrenatural que es banyava en un riu celeste i cristal·lí.

Eduard Sardans 1r BTXC

Actividad I: El misterio de un cuadro

Estàvem preparats, tot l'armament a lloc, una estratègia de batalla inigualable, però vam deixar-nos aquell camí...Van venir a matar-nos no a conquerir, varen matar els pagesos i els soldats cruelment, també les dones i les nostres germanes, les van agafar per fer-les servir d'esclaves, fins i tot coses pitjors.

Estàvem preparats, però aquell camí...Ho teníem tot previst, les armes carregades, els canons a punt, la sortida espontània a cavall, tot havia de ser perfecte.


Quan vaig veure caure el capità francès del cavall, em va venir una flaire d'alegria i glòria dins meu , creia, vaig creure fermament que havíem derrotat als francesos, però no va ser així.

Quan ja casi havíem acabat amb tots, uns cinc mil homes van poder accedir per l' únic punt feble que teníem, el camí.

Cinc mil homes vers mil soldats. Vàrem resistir, però les forces cediren. Quan el nostre capità va morir vàrem abandonar tota esperança. Alguns de nosaltres no vam morir, com un servidor, ens van ajudar a sobreviure i ens portaren a palau per fer d'esclaus i ara penso que preferia la mort a ser l'esclau dels francesos.

Maleït sigui aquell dia d'esperança i amargor final. Aquell dia va ser la fi, aquell dia vaig rebre una bala al pit, recordo l' home de vermell que em va voler curar seguint les ordres del general, en aquell moment, la vida, com la coneixia abans, va acabar per a mi.


Guillem Tatjé Pintó 1r BTX C

Actividad I : El misterio de un cuadro

El anochecer se acercaba, acurrucada en mi cama leía una de esas novelas policíacas cuyo misterio te invade. Las hojas volaban entre mis dedos hasta que llegué a su fin. Me levanté de la cama, no lograba conciliar el sueño. Me acerqué a la ventana para tomar aire fresco.

La oscuridad de la noche abrigaba las calles desiertas de la ciudad. Me quedé observando una luz que se veía en una de las ventanas de la casa de enfrente. Como cada noche, veía cómo mi vecino se quedaba horas y más horas delante de aquel cuadro. Me fui a la cocina a tomar un vaso de leche, como de costumbre cuando no conseguía dormir. En aquel instante de pronto oí un disparo.

Fui corriendo hacia la ventana y vi a mi vecino, tendido en el suelo. Estaba muerto.

Entré corriendo en su casa, estaba tumbado en el suelo con los ojos abiertos y la mano medio cerrada. Junto a él encontré también una brújula que señalaba el cuadro. Lo miré aterrorizada, pero lo curioso es que esos objetos me sonaban. Me di cuenta de que no lo habían disparado, a pesar del ruido que oí, sino apuñalado. Una especie de espada corta lo había atravesado.
Pasaron varios días y por las noches no conseguía conciliar el sueño.

Todo era distinto, ya no veía cada noche a ese hombre que miraba un cuadro…Volví a mirar hacia su casa, como cada noche, cuando de golpe la luz de la ventana de delante se abrió. Asombrada, no pude contener la curiosidad y decidí entrar por segunda vez en unas horas.
Nada había cambiado. Me quedé observando el resto de gotas de sangre, aún secas en el suelo. La misma imagen aparecía insistentemente en mi cabeza. Me giré y volví a observar el cuadro. En ese momento algo me sobresaltó. La brújula que encontré a su lado el día de su muerte ahora se encontraba dibujada en el cuadro. Señalaba una espada japonesa de hace muchos siglos donde se indicaba que con ella se mató a un gran emperador.
Cuando me fijé bien, en una punta de la espada hallé pequeñas gotas de sangre que goteaban en un libro. La espada se dibujaba entre una jarra y un casco antiguo.
La cuestión es que seguía habiendo algo en el cuadro que me resultaba familiar…De repente algo se iluminó en mi mente: yo tenía esa jarra en mi casa, escondida en algún rincón del trastero.
Corrí hacia mi casa, rebuscando por fin la encontré, estaba junto a la caracola que encontré en uno de mis viajes.

¡Cuánto se parecía a la del cuadro! era todo muy extraño…

Volví a casa de mi vecino. Me puse a escuchar la caracola. Escuchar, el gran arte de escuchar, observé nuevamente el cuadro. Todavía no podía creer qué hacía mi antigua jarra pintada en ese cuadro. La rompí y en ella encontré una carta. La abrí, cada vez estaba más nerviosa. En ella pude leer: escucha el ruido del mar, cómo pasa susurrando junto las páginas del libro.

Paralizada me di cuenta de que entre las páginas del libro se encontraba la carta. Era la resolución de mi propio libro. Aquél de misterio policiaco en cuyas páginas, cada noche, las horas volaban.

Alba Zaragoza 1r BTXC

Salutació

Hola nois/noies

Aquest primer post vol ser una benvinguda al vostre ( perquè serà vostre i no meu ) blog. El perquè del títol és senzill i de fet un dels objectius d'aquest curs, no menjar-se cap lletra al moment d'escriure i parlar, però no sols això, caldrà no menjar-se cap paraula, ni cap idea, així com tampoc, cap sentiment.

Sols han passat unes setmanes de classe i us haig d'admetre que quan escriviu cosetes que surten del cor, a la professora, de vegades, els ulls li humitegen...L'altre dia algunes de les vostres cançons em van fer emicionar...ho reconec.

Us vaig demanar el primer dia de classe si us semblava bé el nom i em reponguereu que sí, és per tots evident la necessitat d'escriure sense deixar-se cap coseta pel camí i pel que sembla sou conscients que molts cops aneu deixant una renglera de lletretes tal i com Hansel i Gretel ho feien, pobrets ells, perduts al bosc o si més no teniu una tendència els darrers anys no sols a perdre les lletres ( les pobres vocals estan patint una tortura psicològica intensa ), sinó també a canviar unes per altres i transformeu un codi verbal i lingüístic per sí, un pelet complicat, en una mena de codi secret estil FBI que ni en Grissom de CSI podria descodificar...

Poso un cas pràctic com a exemple:

L trd mlt ntns m prt akt cpvpre plcd.

Rps ls ls cnsts en lrdr dls ptgs plns de llibrs, en lordr dl cmbr.

Sfa fsc lntamt, sncn llms, s ms psat l btK dl vda.

tmo akt slnci i akta ora i + ra k m grxa fns pdrm n l rcd dtu k mai no mbndn

Mk Mt + Pl

TRADUCCIÓ SIMULTÀNEA

La tarda molt intensa m' ha portat aquest capvespre plàcid.
Reposo els ulls cansats en l' ordre dels prestatges plens de llibres, en l'ordre de la cambra.
Es fa fosc lentament, s' encenen llums, i és més pausat el batec de la vida.
Estimo aquest silenci i aquesta hora i més ara que em gronxa fins perdre'm en el record de tu que mai no m'abandona

Miquel Martí i Pol

Bé, de moment aquí queda aquesta reflexió...Per avui us deixo TKLS (tranquils ) i ja tornaré a la KRRG ( càrrega ) un altre dia...

El pròxim post, el secret d'un quadre, ja serà del tot vostre.

Glòria