Estàvem preparats, tot l'armament a lloc, una estratègia de batalla inigualable, però vam deixar-nos aquell camí...Van venir a matar-nos no a conquerir, varen matar els pagesos i els soldats cruelment, també les dones i les nostres germanes, les van agafar per fer-les servir d'esclaves, fins i tot coses pitjors.
Estàvem preparats, però aquell camí...Ho teníem tot previst, les armes carregades, els canons a punt, la sortida espontània a cavall, tot havia de ser perfecte.
Quan vaig veure caure el capità francès del cavall, em va venir una flaire d'alegria i glòria dins meu , creia, vaig creure fermament que havíem derrotat als francesos, però no va ser així.
Quan ja casi havíem acabat amb tots, uns cinc mil homes van poder accedir per l' únic punt feble que teníem, el camí.
Cinc mil homes vers mil soldats. Vàrem resistir, però les forces cediren. Quan el nostre capità va morir vàrem abandonar tota esperança. Alguns de nosaltres no vam morir, com un servidor, ens van ajudar a sobreviure i ens portaren a palau per fer d'esclaus i ara penso que preferia la mort a ser l'esclau dels francesos.
Maleït sigui aquell dia d'esperança i amargor final. Aquell dia va ser la fi, aquell dia vaig rebre una bala al pit, recordo l' home de vermell que em va voler curar seguint les ordres del general, en aquell moment, la vida, com la coneixia abans, va acabar per a mi.
Guillem Tatjé Pintó 1r BTX C
1 comentario:
Una d'història...contundent i emotiva.
Glòria
Publicar un comentario