Els sarraïns seguien lluitant per entrar al palau. Ja portaven tres dies i tres nits lluitant sense parar ni un sol moment, però els francesos seguien aguantant forts davant el seu palau. Però els moros encara no havien dit la seva darrera paraula. Sabien que si aguantaven un dia més, tindrien esperances de vèncer, ja que estaven a punt d’arribar noves tropes del sud. Aquestes tropes estaven formades per arquers, cavallers, soldats i cinquanta elefants, amb ganes de veure mort. Era un exèrcit realment temible.
Aquell últim dia abans que arribessin els reforços va ser esgotador. Els francesos, ja assabentats del perill que els venia, van començar a apretar i cada cop veien més clar que la guerra podia arribar a la seva fi. Els moros per la seva part, abatuts i desconsolats, intentaven seguir empunyant dagues als cors francesos, però cada cop era més difícil.
De cop, del sector nord de la batalla, un sarraí va començar a fer estralls a les tropes franceses. Era un simple soldat, però que amb una espasa a cada braç ja havia abatut a molts francs. Ells, en veure-ho, van portar dos batallons a la zona, però no va servir per poder parar aquella bèstia de matar.
Quan va arribar a les portes de palau, després d’haver sembrat mort al seu pas, va etzibar tal cop a la porta del castell que la va travessar, va entrar com si res a palau i es va dirigir sense gaire oposició a on es situava el rei. Va entrar a la seva cambra, a fora ja es sentien els passos feixucs de les enormes bèsties africanes, un altre cop a dins, el jove sarraí ja dins la cambra del rei va aixecar la daga al cor del rei franc i de sobte, el jove sarraí que havia fet tal proesa de vèncer un exèrcits ell sol, va caure fulminat a terra. El rei, encara espantat, el va mirar i va veure que tenia la boca blava i també va veure que del seu coll penjava una petita petaca buida. A la petaca hi havia escrit un text en àrab.
No hi havia dubte que la petita petaca contenia un líquid. El rei va pensar, quina poció tan poderosa pot fer guanyar tan valor, astúcia i força a un simple i miserable ésser humà?
Joan Guillaumet 1rBTXC
Aquell últim dia abans que arribessin els reforços va ser esgotador. Els francesos, ja assabentats del perill que els venia, van començar a apretar i cada cop veien més clar que la guerra podia arribar a la seva fi. Els moros per la seva part, abatuts i desconsolats, intentaven seguir empunyant dagues als cors francesos, però cada cop era més difícil.
De cop, del sector nord de la batalla, un sarraí va començar a fer estralls a les tropes franceses. Era un simple soldat, però que amb una espasa a cada braç ja havia abatut a molts francs. Ells, en veure-ho, van portar dos batallons a la zona, però no va servir per poder parar aquella bèstia de matar.
Quan va arribar a les portes de palau, després d’haver sembrat mort al seu pas, va etzibar tal cop a la porta del castell que la va travessar, va entrar com si res a palau i es va dirigir sense gaire oposició a on es situava el rei. Va entrar a la seva cambra, a fora ja es sentien els passos feixucs de les enormes bèsties africanes, un altre cop a dins, el jove sarraí ja dins la cambra del rei va aixecar la daga al cor del rei franc i de sobte, el jove sarraí que havia fet tal proesa de vèncer un exèrcits ell sol, va caure fulminat a terra. El rei, encara espantat, el va mirar i va veure que tenia la boca blava i també va veure que del seu coll penjava una petita petaca buida. A la petaca hi havia escrit un text en àrab.
No hi havia dubte que la petita petaca contenia un líquid. El rei va pensar, quina poció tan poderosa pot fer guanyar tan valor, astúcia i força a un simple i miserable ésser humà?
Joan Guillaumet 1rBTXC
1 comentario:
Joan, una gran història...
Et felicito
Glòria
Publicar un comentario